Documental Bye Bye Barcelona

https://www.youtube.com/watch?v=mSAPqGijeiY

Recentment he tingut la sort de conèixer aquest documental anomenat “Bye Bye Barcelona”. Només puc dir que ha sigut un cop de realitat esfereïdor, perquè tot i que tots  els barcelonins ho tenim davant dels ulls, sembla que no ho vulguem veure. Crec que poca cosa puc dir jo, perquè el documental esta explicat massa clar, fins i tot fa mal. 

M’agradaria demanar perdó a tots el veïns de la zona pròxima al Park Güell, ja que, en aquest blog, i dit amb paraules meves, justificava el preu imposat recentment per l’entrada a aquest recinte. Entenent que la proposta en la musealització era molt bona i que valia els 8 euros. Contribuint, potser, en tot aquest despropòsit. Soc arqueòleg i treballo en qüestions de patrimoni i difusió i només amb aquesta visió ho vaig voler mirar. No vaig saber mirar més enllà. No vaig saber pensar en les persones de l’entorn. Perdó.

Anuncis
Publicat dins de Barcelona, Barcelona Contemporanea, Barcelona Medieval, Barcelona Moderna, Barcelona Modernista, Folklore, Museus | Deixa un comentari

Exposició: Vikings

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Per poder gaudir d’aquesta exposició itinerant haurem d’anar al Museu Marítim de Barcelona situat a les Drassanes de Barcelona (L3 de metro). Abans d’entrar en matèria amb l’exposició pròpiament dita, ens agradaria fer menció als dos únics elements negatius que em trobat: el preu i la manca d’una guia oficial de l’exposició. Anem a pams. En primer lloc el preu. Existeixen dos tarifes disponibles. La primera tarifa correspon a la visita a l’exposició permanent del museu amb un preu de 5 euros. La segona tarifa inclou juntament amb l’exposició permanent, la visita a “Vikings”, tot plegat per un preu de 12 euros. Fins aquí no hi ha problema. El conflicte apareix quant a  taquilla t’informen que no existeix una tarifa només per veure “Vikings”, així doncs has de pagar per l’exposició permanent vulguis o no vulguis veure-la. Realment ens sembla una falta de respecte vers els usuaris en general ja que encareixen moltíssim el producte. Pel que fa la guia oficial de l’exposició ens sorprèn molt la seva absència. Una bona publicació amb fotografies de qualitat dels objectes exposats, sens dubte, seria molt ben rebuda com a complement de la visita i per altra banda seria quelcom per endur-te a casa com a record visual, ja que tot i que és permès fer fotografies, la llum ambiental dificulta força la qualitat d’aquestes.

L’exposició es presenta amb explicacions escrites en català i castellà. Per a altres idiomes existeix el suport d’audioguies.

El primer gran èxit de “Vikings” és sens dubte donar un context clar a aquesta paraula, eliminant molts mites erronis. La cultura “vikinga” no existeix com a tal, el terme correcte és cultura de la gent del nord o cultura norse. De fet viking, dins la cultura norse, era una professió. Un viking era aquell que es dedicava al saqueig, però era un treball a temps parcial i en molts casos complementaria de l’activitat habitual. Així doncs un “viking” podia ser un camperol, per exemple, en la seva vida quotidiana. L’exposició ens presenta per primera vegada als “vikings” més enllà del que hom pensa quant sent aquesta paraula. Ara els violents saquejadors son a més uns grans artesans, comerciants i mercaders amb una societat complexa i un conjunt de creences molt interessants.

El discurs de la visita no està organitzat cronològicament sinó a partir diferents capítols on ens presenten de forma ordenada i molt acurada la societat norse, la vida quotidiana, la cultura, l’art, la cosmologia, les seves creences, la religió, l’extensió territorial i influència que varen tenir a tota Europa i la seva economia en un ampli espectre. Aquests capítols reben el nom:  Comunitat familiar, Llars acolorides i atrafegades, Més enllà del culte, Els vius i els morts, Mar enllà i Artesania norse.

És més que destacable l’aparent simplicitat amb la que estan escrits els plafons explicatius. Usen un llenguatge al abast de tothom que facilita molt la comprensió, fa que mai et cansis de llegir i esperis frisos que dirà el següent plafó. Diem “aparent simplicitat” perquè realment per un especialista és a vegades molt difícil arribar al gran públic amb les paraules. Aquí creiem que ho han aconseguit. A més hi ha un ampli suport visual amb fotografies de paisatges, que et situen geogràficament, i de gent de grups de reconstrucció històrica en escenes de vida quotidiana, que ajuden a posar en context les peces exposades i a donar vida a les mateixes. Creiem que la part explicativa de l’exposició reforça les ja espectaculars peces que hi han exposades, fent que el visitant les entengui  i alhora les imagini en funcionament després de 1200 anys. Fins i tot ens trobarem amb vitrines on a més de la vista podrem experimentar amb altres sentits com l’oïda y el tacte, fent l’experiència i el viatge a aquells temps passats complerta.

Per altra banda aquesta exposició consta d’unes eines multimèdia audiovisuals realment espectaculars.Cal destacar sens dubte l’interfaz  interactiva per explicar la complexa cosmologia norse, amb un viatge virtual per de les branques de Yggdrasill, coneixent així,  els nou mons que l’integren: Midgard, Asgard,Midgard, Asgard, helheim, Svartálfaheim, Niflheim, Jötunheim, Vanaheim, Alfheim i Muspelheim. També és força interessant un pantalla tàctil on es pot realitzar una excavació arqueològica virtual d’un vaixell funerari.

L’exposició també te suport per a invidents, tot i que pensem que hi ha poc espai dedicats a aquest públic.

En resum creiem que és una gran exposició, tan per que fa les peces exposades com per les solucions en la seva musealització, que hauria de estar presents en totes les agendes dels barcelonins i barcelonines, així com de tots aquells que hi estiguin de pas.

——————————————————————————————-

Para poder disfrutar de esta exposición itinerante tendremos que ir al Museo Marítimo de Barcelona situado en las Drassanes de Barcelona (L3 de metro). Antes de entrar en materia con la exposición propiamente dicha, nos gustaría hacer mención a los dos únicos elementos negativos que hemos encontrado: el precio y la falta de una guía oficial de la exposición. Vayamos por partes. En primer lugar el precio. Existen dos tarifas disponibles. La primera tarifa corresponde a la visita de la exposición permanente del museo con un precio de 5 euros. La segunda tarifa incluye junto con la exposición permanente, la visita a “Vikings”, todo ello por un precio de 12 euros. Hasta aquí no hay problema. El conflicto aparece en cuanto a taquilla te informan que no existe una tarifa sólo para ver “Vikings”, así pues tienes que pagar por la exposición permanente quieras o no verla. Realmente nos parece una falta de respeto hacia los usuarios en general ya que encarecen muchísimo el producto. En cuanto la guía oficial de la exposición nos sorprende mucho su ausencia. Una buena publicación con fotografías de calidad de los objetos expuestos, sin duda, sería muy bien recibida como complemento de la visita y por otra parte sería algo para llevarse a casa como recuerdo visual, ya que aunque está permitido hacer fotografías, la luz ambiental dificulta bastante la calidad de estas.

La exposición se presenta con explicaciones escritas en catalán y castellano. Para otros idiomas existe el apoyo de audioguías.

El primer gran éxito de “Vikings” es sin duda dar un contexto claro a esta palabra, eliminando muchos mitos erróneos. La cultura “vikinga” no existe como tal, el término correcto es cultura de la gente del norte o cultura Norse. De hecho viking, dentro de la cultura Norse, era una profesión. Un vikingo era aquel que se dedicaba al saqueo, pero era un trabajo a tiempo parcial y en muchos casos complementaria de la actividad habitual. Así pues un “viking” podía ser un campesino, por ejemplo, en su vida cotidiana. La exposición nos presenta por primera vez a los “vikings” más allá de lo que se piensa cuando alguien oye esta palabra. Ahora los violentos saqueadores son además unos grandes artesanos, comerciantes y mercaderes con una sociedad compleja y un conjunto de creencias muy interesantes.

El discurso de la visita no está organizada cronológicamente sino a partir distintos capítulos donde nos presentan de forma ordenada y muy cuidadosa la sociedad Norse, la vida cotidiana, la cultura, el arte, la cosmología, sus creencias, la religión, la extensión territorial e influencia que tuvieron en toda Europa y su economía en un amplio espectro. Estos capítulos reciben el nombre: Comunidad familiar, Hogares coloreadas y ajetreadas, Más allá del culto, Los vivos y los muertos, Surcando los mares y Artesanía Norse.

Es más que destacable la aparente simplicidad con la que están escritos los paneles explicativos. Usan un lenguaje al alcance de todos que facilita mucho la comprensión, hace que nunca te canses de leer y esperes ansioso que dirá lo siguiente panel. Decimos “aparente simplicidad” porque realmente para un especialista a veces es muy difícil llegar al gran público con las palabras. Aquí creemos que lo han conseguido. Además hay un amplio apoyo visual con fotografías de paisajes, que te sitúan geográficamente, y de gente de grupos de reconstrucción histórica en escenas de vida cotidiana, que ayudan a poner en contexto las piezas expuestas y a dar vida a las mismas. Creemos que la parte explicativa de la exposición refuerza las ya espectaculares piezas que hany expuestas, haciendo que el visitante las entienda y al mismo tiempo las imagine en funcionamiento después de 1200 años. Incluso nos encontraremos con vitrinas donde además de la vista podremos experimentar con otros sentidos como el oído y el tacto, haciendo la experiencia y el viaje a aquellos tiempos pasados ​​completa.

Por otra parte esta exposición consta de unas herramientas multimedia audiovisuales realmente espectaculares. Cabe destacar sin duda la interfaz interactiva para explicar la compleja cosmología Norse, con un viaje virtual por las ramas de Yggdrasill, conociendo así, los nueve mundos que lo integran:  Midgard, Asgard, Helheim, Svartálfaheim, Niflheim, Jötunheim, Vanaheim , Alfheim y Muspelheim. También es interesante un pantalla táctil donde se puede realizar una excavación arqueológica virtual de un barco funerario.

La exposición también tiene soporte para invidentes, aunque pensamos que hay poco espacio dedicados a este público.

En resumen creemos que es una gran exposición, tanto por lo que respecta las piezas expuestas como para las soluciones en la musealización de las mismas, que debería estar presente en todas las agendas de los barceloneses y barcelonesas, así como de todos aquellos que estén de paso.

Per més informació http://www.mmb.cat/exposicions.php?idm=1&pagina=21&codi_tipus_exp=37&codi_exp=699&estic=1

ImatgeVista general de l’exposició ImatgeDetall de les vitrines. ImatgeDetall de les vitrines. ImatgeInterfície interactiva per conèixer Yggdrasill i la cosmologia norse ImatgeVitrines amb imatges de la vida quotidiana. ImatgeExcavació virtual d’un vaixell.

Publicat dins de Barcelona, Barcelona Medieval, Museus | 2 comentaris

Park Güell

Imatge

El Park Güell és un conegudíssim parc de Barcelona que fou construït l’any 1900, promocionat per Eusebi Güell i dissenyat per l’arquitecte Antoni Gaudí.  L’intenció del senyor Güell, però, no fou la de fer precisament un parc. L’encàrrec que donar a Gaudí va ser el d’elaborar el disseny d’una urbanització, d’unes 60 parcel·les, per a famílies benestants en un entorn saludable i amb una esplèndides vistes del mar i del pla de Barcelona.

Les obres es van aturar l’any 1914 degut a que per un llarg llistat d’inconvenients les parcel·les no trobaren un comprador. Al morir Eusebi Güell els seus hereus el van oferir a l’Ajuntament de Barcelona, adquirint-lo així l’any 1922 per convertir-lo en un parc públic. Cal saber que va ser declarat Patrimoni Cultural de la Humanitat per la UNESCO l’any 1984.

Des de fa un temps el parc no és del tot gratuït. El barcelonins i els turistes poden passejar lliurement per gairebé tota la zona enjardinada i veure grans monuments ubicats en aquest espai natural. Com per exemple el Turó de les Tres Creus (del qual recomanem aturar-se i grimpar fins a dalt per gaudir d’una immillorable visió del pla de Barcelona). Però en canvi si es vol veure la anomenada “zona monumental” te un preu de 8 euros per a adults, tot i que existeixen preus especials. Hi han diferents punts d’accés a la zona monumental, tots ells amb un treballador que comprova els tickets. Les entrades indiquen una hora concreta a la que s’ha d’excedir al recinte existint un límit de 30 minuts per fer-ho. Si no es fa servir l’entrada dins del límit de temps el ticket queda anul·lat. Per tant és important estar atens del rellotge.

Aquesta zona monumental compren: l’entrada i consergeria, la casa del guarda, l’escalinata monumental, la sala hipòstila, els jardins d’Àustria, la plaça de la natura, el pòrtic de la bugadera, la rampa i la casa Larrard.

Realment tota la part monumental compleix les expectatives que et pots crear al escoltar aquesta forma tant grandiloqüent de anomenar-la. Falten paraules per definir-ho. Es percep la magnifica mà d’Antoni Gaudí en cada centímetre, en cada pedra. Sobretot destacaríem dos punts. Primer l’escalinata, que dona accés a la sala hipòstila, on podem trobar el genial drac fet amb trencadís, que sens dubte és un dels icones de la ciutat. Realment si la urbanització hagués funcionat hauria estat una gran forma de rebre als propietaris de les parcel·les. En segon lloc seria la Plaça de la natura per les impressionants vistes de Barcelona i per ser un lloc de fotografia obligada deixant el mar a l’esquena, tot i que per la gran afluència de gent en aquesta zona a vegades és força complicat aconseguir-ho.

Durant tota la visita ens varem estar qüestionant la necessitat del cost de la visita, és a dir, 8 euros. La resposta fou resposta amb un “si” al final d’aquesta experiència. El Museu d’Història de Barcelona ha realitzat una important inversió pel que fa la difusió de patrimoni i museïtzació. Si entrem a la Casa del Guarda ens trobarem amb un seguit d’audiovisuals, alguns interactius, que ens presenten acuradament a Eusebi Güell i a Antoni Gaudí ubicant-los en el context de la Barcelona d’inicis del segle XX. Coneixement que sens dubta t’obliga inconscientment a empatitzar amb els protagonistes del projecte. El material està en tres idiomes: català, castellà i anglès.

Com a únic element negatiu, però que no desmereix per res la visita, és que tot i que està prohibit fer picnic en la zona del parc recomanem porta quelcom per beure ja que el preu del bar del parc és una mica abusiu. Una beguda refrescant de cola val 2,80 euros.

Són necessàries unes bones cames per pujar a peu fins a dalt.

——————————————————————————————-

El Park Güell es un conocido parque de Barcelona que fue construido en el año 1900, promocionado por Eusebi Güell y diseñado por el arquitecto Antoni Gaudí . La intención del señor Güell , sin embargo, no fue la de hacer precisamente un parque. El encargo que dio a Gaudí fue el de elaborar el diseño de una urbanización, de unas 60 parcelas, para familias acomodadas en un entorno saludable y con unas espléndidas vistas del mar y del plano de Barcelona .

Las obras se pararon en 1914 debido a que por  diversos inconvenientes las parcelas no encontraron un comprador. Al morir Eusebi Güell sus herederos lo ofrecieron al Ayuntamiento de Barcelona, adquiriéndolo así el año 1922 para convertirlo en un parque público. Es importante  saber que fue declarado Patrimonio Cultural de la Humanidad por la UNESCO en 1984 .

Desde hace un tiempo el parque no es del todo gratuito . El barceloneses y los turistas pueden pasear libremente por casi toda la zona ajardinada y ver grandes monumentos ubicados en este espacio natural. Como por ejemplo el Cerro de las Tres Cruces (del cual recomendamos detenerse y trepar hasta arriba para disfrutar de una inmejorable visión del plano de Barcelona). Pero en cambio si se quiere ver la llamada ” zona monumental ” tiene un precio de 8 euros para adultos , aunque hay precios especiales . Existen diferentes puntos de acceso a la zona monumental, todos ellos con un trabajador que comprueba los tickets . Las entradas indican una hora concreta a la que se debe acceder al recinto, existiendo un límite de 30 minutos para hacerlo . Si no se utiliza la entrada dentro del límite de tiempo el ticket queda anulado . Por lo tanto es importante estar atentos al reloj .

Esta zona monumental comprende : la entrada y conserjería , la casa del guarda , la escalinata monumental , la sala hipóstila , los jardines de Austria, la plaza de la naturaleza, el pórtico de la lavandera , la rampa y la casa Larrard .

Realmente toda la parte monumental cumple las expectativas que te puedes crear al escuchar esta forma tan grandilocuente de llamarla . Faltan palabras para definirlo. Se percibe la magnífica mano de Antoni Gaudí en cada centímetro , en cada piedra . Sobre todo destacaríamos dos puntos. Primero la escalinata, que da acceso a la sala hipóstila, donde podemos encontrar el genial dragón hecho con “trencadís” , que sin duda es uno de los iconos de la ciudad . Realmente si la urbanización hubiera funcionado habría sido una gran forma de recibir a los propietarios de las parcelas. El segundo punto sería la Plaza de la naturaleza por las impresionantes vistas de Barcelona y por ser un lugar de fotografía obligada dejando el mar a la espalda, aunque por la gran afluencia de gente en esta zona a veces se fuerza complicar conseguirlo.

Durante toda la visita nos estuvimos cuestionando la necesidad del coste de la visita , es decir , 8 euros . La respuesta fue respondida con un “si” al final de esta experiencia . El Museo de Historia de Barcelona ha realizado una importante inversión en cuanto a difusión de patrimonio y musealización. Si entramos en la Casa del Guarda nos encontraremos con una serie de audiovisuales , algunos interactivos , que nos presentan cuidadosamente a Eusebi Güell y Antoni Gaudi ubicándolos en el contexto de la Barcelona de principios del siglo XX . Conocimiento que sin duda te obliga inconscientemente a empatizar con los protagonistas del proyecto . El material está en tres idiomas : catalán , castellano e inglés .

Como único elemento negativo, pero que no desmerece para nada la visita , es que a pesar de que está prohibido hacer picnic en la zona del parque recomendamos lleva algo para beber, ya que el precio del bar del parque es un poco abusivo . Una bebida refrescante de cola vale 2,80 euros .

Son necesarias unas buenas piernas para subir a pie hasta arriba.

Imatge

Vistes des d’el Turó de les Tres creus

Imatge

Turó de les Tres Creus

Imatge

La Rampa

Imatge

Pòrtic de la Bugadera

Imatge

Pòrtic de la Bugadera

Imatge

Plaça de la Natura

Imatge

Plaça de la Natura

Imatge

Detall Sala Hipòstila

Imatge

Detall Sala Hipòstila

Imatge

Drac i Sala Hipòstila

Imatge

Detall del Drac

Imatge

escalinata monumental

Publicat dins de Barcelona, Barcelona Modernista, Museus | 2 comentaris

Església de Sant Martí (Sant Martí de Provençals)

Imatge

Barcelona no sempre ha estat tant gran com ho és ara. Abans del Pla Cerdà i la seva nova configuració urbanística (l’Eixample) hi havien petits pobles al anomenat Pla de Barcelona: Sarrià, Gràcia,Horta, Sant Andreu de Palomar, Santa Maria de Sants, Vallvidrera i Sant Martí de Provençals. Mica en mica entre els anys 1897 i 1892 els pobles van ser annexionats a la ciutat de Barcelona convertint-se en districtes d’aquesta, arran precisament del anteriorment anomenat Pla Cerdà. Però aquesta annexió no esborra l’història d’aquests antics municipis del Pla de Barcelona.

 Centrem-nos ara en Sant Martí de Provençals. La primera noticia documental del topònim “provençals”el trobem l’any 989. Hi ha una teoria que postula que el repobladors enviats pels reis carolingis a aquestes terres un cop Barcelona fou recuperada de mans sarraïnes provenien de la Provença, i d’aquí neix el nom. Però realment l’origen és incert. La població va prosperar vers el segle X gràcies a que per aquesta regió passava l’anomena’t Rec Comtal. Es tractava d’una gran construcció d’enginyeria hidràulica que portava aigua cap a Barcelona. Gràcies a aquest gran canal començaren a proliferar molins i els conreus eren bons per l’abastiment d’aigua. El cert, però, és que Sant Martí de Provençals durant tota l’època medieval no fou un territori independent. Fins el 1502 depenia de Sant Andreu del Palomar. Del 1502 fins el 1714 va estar sota la jurisdicció de Santa María del Mar sent una parròquia dependent d’aquesta. Finalment amb el decret de Nova Planta al final de la Guerra de Successió Sant Martí de Provençals esdevenir un municipi independent.

 Encara avui es poden observar remors del passat amagats entre l’asfalt i el formigó que revesteix els nostres carrers. Petita, però imponent roman l’Església de Sant Martí (aquest temple dona nom al antic municipi). Poc sabem del temple original, ni tan sols l’any de la seva construcció. La primera dada que es coneix és que en algun moment de la fi del segle XV l’església fou reconstruïda. L’obra no es va concloure fins l’any 1688. És per això que en la façana del temple es poden observar elements del gòtic tardà barrejats amb un estil purament barroc.

 L’església no roman sola. Al seu voltant hi ha més vestigis de la seva història. Encara queden un seguit de masies medievals i la seva rectoria que en la actualitat formen part dels equipaments del Ajuntament de Barcelona. Com per exemple “Cal Cadena” que en l’actualitat serveix per ubicar horts urbans. Tot el conjunt queda emmarcat en el interior del conegut Parc de Sant Martí on nens i no tant nens passen les seves hores de lleure.

 Realment és molt interessant veure aquest conjunt arquitectònic. En primer lloc no te cap tipus de cost econòmic (molt important en l’actualitat). En segon lloc el contrast de textures i materials entre aquestes edificacions i el nostre formigó crea una gran quantitat de sensacions visuals que crec que és important experimentar. Realment és com si tot el progrés (el formigó) envolta el passat intentant esborrar-lo, però aquest es resisteix a desaparèixer. Crec que sempre que quedin recons d’història entre l’asfalt i el formigó no perdrem la nostra identitat perquè mai oblidarem don venim.

———————————————————————————————————————–

Barcelona no siempre ha sido tan grande como lo es ahora . Antes del Plan Cerdà y su nueva configuración urbanística ( el Ensanche ) habían pequeños pueblos del denominado Plano de Barcelona : Sarriá , Gracia, Horta , Sant Andreu de Palomar , Santa María de Santos , Vallvidrera y Sant Martí de Provençals . Poco a poco, entre los años 1897 y 1892, los pueblos fueron anexionados a la ciudad de Barcelona convirtiéndose en distritos de esta , a raíz precisamente del anteriormente nombrado Plan Cerdà . Pero esta anexión no borra la historia de estos antiguos municipios del llano de Barcelona .

Centrémonos ahora en Sant Martí de Provençals . La primera noticia documental del topónimo ” procençals ” lo encontramos en el año 989 . Hay una teoría que postula que los repobladores enviados por los reyes carolingios a estas tierras una vez Barcelona fue recuperada de manos sarracenas provenían de la Provenza, y de ahí nace el nombre. Pero realmente el origen es incierto . La población prosperó hacia el siglo X gracias a que por esta región pasaba el llamado Rec Comtal . Se trataba de una gran construcción de ingeniería hidráulica que llevaba agua hacia Barcelona . Gracias a este gran canal comenzaron a proliferar molinos y los cultivos eran buenos gracias al abastecimiento de agua . Lo cierto , sin embargo, es que Sant Martí de Provençals durante toda la época medieval no fue un territorio independiente . Hasta el año 1502 dependía de Sant Andreu del Palomar . De 1502 hasta 1714 estuvo bajo la jurisdicción de Santa María del Mar siendo una parroquia dependiente de esta. Finalmente con el decreto de Nueva Planta al final de la Guerra de Sucesión Sant Martí de Provençals se convirtió en un municipio independiente .

Todavía hoy se pueden observar ecos del pasado escondidos entre el asfalto y el hormigón que reviste nuestras calles . Pequeña , pero imponente permanece la Iglesia de San Martín ( este templo da nombre al antiguo municipio ) . Poco sabemos del templo original , ni siquiera el año de su construcción . El primer dato que se conoce es que en algún momento de finales del siglo XV la iglesia fue reconstruida . La obra no se concluyó hasta el año 1688. Es por eso que en la fachada del templo se pueden observar elementos del gótico tardío mezclados con un estilo puramente barroco .

La iglesia no permanece sola . A su alrededor hay más vestigios de su historia . Todavía quedan una serie de masías medievales y su rectoria que en la actualidad forman parte de los equipamientos del Ayuntamiento de Barcelona. Como por ejemplo “Cal Cadena” que en la actualidad sirve para ubicar huertos urbanos . Todo el conjunto queda enmarcado en el interior del conocido Parque de San Martí donde niños y no tan niños pasan sus horas de ocio .

Realmente es muy interesante ver este conjunto arquitectónico. En primer lugar no tiene ningún tipo de coste económico ( muy importante en la actualidad) . En segundo lugar el contraste de texturas y materiales entre estas edificaciones y nuestro hormigón crea una gran cantidad de sensaciones visuales que creo que es importante experimentar . Realmente es como si todo el progreso (el hormigón ) rodease el pasado intentando borrarlo, pero éste se resiste a desaparecer . Creo que siempre que queden rincones de historia entre el asfalto y el hormigón no perderemos nuestra identidad porque nunca olvidaremos de donde venimos

Imatge

Història i formigó. Vista des de Cal Cadena

Imatge

Parròquia de Sant Martí de Provençals

Imatge

Parròquia de Sant Martí de Provençals. Vista des de la Rectoria.

Imatge

Parròquia de Sant Martí de Provençals. Detall del pòrtic gòtic

Publicat dins de Barcelona, Barcelona Medieval, Barcelona Moderna | 2 comentaris

11 de setembre

És conegut per ser la diada de Catalunya, es a dir el seu dia nacional. Els carrers de Barcelona es vesteixen amb els colors de la senyera (bandera actual de Catalunya formada per quatre barres vermelles paral·leles sobre fons groc) i es realitzen actes de caràcter nacionalista. Aquest dia no es va escollir a l’atzar sinó que existeix una raó històrica de fons que a continuació intentarem explicar, de forma molt ràpida, per a tot aquell que no conegui la historia de Catalunya i les seves gents.

 Ens em de situar a inicis del segle XVIII. Europa esta dividida en dos grans faccions que s’identifiquen amb una manera diferent de concebre la seva noció d’estat. Per una banda hi ha els absolutistes identificats sobretot per la monarquia francesa (família Borbó). Per altra banda tenim els que creien en un sistema més federal com podrien ser l’ Imperi Germànic (família d’Àustria) o la monarquia anglesa. Aquest conflicte ideològic esdevindrà un conflicte armat. El 1700 el rei Carles II d’Espanya va morir sense descendència directe i va reconèixer en el seu testament com a hereu universal Felip de Borbó, duc d’Anjou, nét de Lluís XIV de França, qui, d’aquesta manera fou coronat com a Felip V. Llavors els Àustries encapçalats per l’emperador del Sacre Imperi Germànic Leopold I van reivindicar els drets de la seva nissaga a la corona hispànica. Hauríem de recordar que els Àustries a la Península Ibérica son descendents directes dels reis catòlics per tant, amb l’entrada dels Borbons es fractura el llinatge del que per a molts, tot i que és molt matisabla i ara no hi entrarem, és la monarquia hispànica per antonomàsia (això ho volem  deixar ven clar perquè la monarquia borbònica  no te res a veure amb els origens d’Espanya, tot i que molts pretenen fer creure a la gent que una és una continuïtat de l’altre i moltes vegades “obliden” que és d’origen francés).

 Així mateix països com Anglaterra van veure el perill que suposava que un regne poderós i despòtic como era la França de Lluis XIV es convertís en aliat no només polític sinó també de sang d’Espanya, ja que aquesta controlava un bast territori no només a Europa sinó també a América. Així doncs s’establir una aliança internacional per lluitar contra els Borbons. Els opositors als Borbons van escollir a l’arxiduc Carles d’Àustria, sèptim fill Leopond I, com a candidat per ocupar el tro d’Espanya. Dins de la Península Ibérica hi van haver territoris que veient que amb els borbons i el seu projecte d’estat autoritari i centralista perdrien molts dels seus drets i de les seves institucions decidiren unir forces amb el bàndol austracista. Així doncs el Principal de Catalunya i els regnes d’Aragó i de Valencia el revelaran contra el ja coronat Felip V i reconeixeran com a rei sobirà a Carles III. Mallorca, Sicília, Cerdanya i Nàpols també s’uniren als insurrectes. Així començar l’anomenada Guerra de Successió.

L’emperador Leopold I mor i Carles es converteix en l’emperador del Imperi Germànic. Els anglesos s’adonen que realment ara es igual qui guanyi el tro d’Espanya, perquè sigui qui sigui tindrà un gran poder. És per això que decideixen desentendre’s del conflicte. Així que finalment el 1713 es firma el tractat d’Utrech en el que les potencies europees reconeixen a Felip V com a sobirà d’Espanya a canvi d’entregar diferents territoris entre els que trobem Menorca i Gibraltar que pesarien a mans dels anglesos. Per la seva banda Carles III, ara convertir en l’emperador Carles VI, va perdre interès per ser monarca d’Espanya així que es retirar-se i acceptar els tractats.

 Però la guerra a la península ibèrica no s’aturà fins l’any 1715 ja que aquells que no volien als Borbons al tro espanyol decidiren continuar lluitant per mantenir els seus drets i la seva llibertat, coses que els serien robades. Ara, però, ens centrarem en l’onze de setembre de 1714 a Barcelona. La ciutat després de patir un llarg setge finalment es atacada per les tropes borbòniques. Després d’una dura i llarga batalla a la ciutat els  8.000 defensors catalans (la majoria era milícia urbana) van ser derrotats pels 40.000 atacants borbònics. Després Felip V amb el seu Decret de Nova Planta abolit les corts i les institucions catalanes, iniciant així una opressió social i política sense precedents.

 Així és. L’onze de setembre rememora una derrota. Però no és una festivitat melancòlica ans el contrari. L’elecció d’aquest dia com a Dia Nacional de Catalunya recau en la necessitat de recordar aquests fets històrics i que mai siguin oblidats. Perquè Catalunya ara està on està per la força de les armes i no pas pel consens polític de la seves gents. És per recordar que sempre s’ha de lluitar per la llibertat

 És molt recomanable passejar per tota la Ciutat de Barcelona ja que en qualsevol racó, en qualsevol carrer es poden trobar activitats tan lúdiques com reivindicatives que poden resultar molt interessants. Entre un d’aquest actes, per exemple, pot haver-hi el que vaig tenir la sort de contemplar jo. Un grup de reconstrucció històrica vestits amb els uniformes de la Coronela (milícia urbana de Barcelona) amb el Conseller en Cap al devant.

Creiem que no cal esmentar que des d’aquí rebutgem qualsevol acte violent o vandàlic que atempti contra l’ordre, sigui de la ideologia que sigui.

 —————————————————————————————————————-

 Es conocido por ser el día de Cataluña , es decir su día nacional . Las calles de Barcelona se visten con los colores de la “senyera” (bandera actual de Cataluña formada por cuatro barras rojas paralelas sobre fondo amarillo) y se realizan actos de carácter nacionalista . Este día no se escogió al azar sino que existe una razón histórica de fondo que a continuación intentaremos explicar , de forma muy rápida , para todo aquel que no conozca la historia de Cataluña y sus gentes .

Nos hemos de situar a inicios del siglo XVIII . Europa está dividida en dos grandes facciones que se identifican con una forma diferente de concebir su noción de estado. Por un lado están los absolutistas identificados sobre todo por la monarquía francesa ( familia Borbón ) . Por otro lado tenemos los que creían en un sistema más federal como podrían el Imperio Germánico ( familia de Austria ) o la monarquía inglesa . Este conflicto ideológico se convertirá en un conflicto armado . En 1700 el rey Carlos II de España murió sin descendencia directa y reconoció en su testamento como heredero universal Felipe de Borbón , duque de Anjou , nieto de Luis XIV de Francia , quien , de esta manera fue coronado como Felipe V . Entonces los Austrias encabezados por el emperador del Sacro Imperio Germánico Leopoldo I reivindicaron los derechos de su estirpe en la corona hispánica . Deberíamos recordar que los Austrias en la Península Ibérica son descendientes directos de los reyes católicos por tanto, con la entrada de los Borbones se fractura el linaje de los que para muchos , aunque es muy matizables y ahora no entraremos, es la monarquía hispánica por antonomasia ( esto lo queremos dejar claro porque la monarquía borbónica no tiene nada que ver con los origenes de España, aunque muchos pretenden hacer creer a la gente que una es una continuidad de la otra, y muchas veces “olvidan” que són de origen francés) .

Asimismo países como Inglaterra vieron el peligro que suponía que un reino poderoso y despótico como era la Francia de Luis XIV se convirtiera en aliado no sólo político sino también de sangre de España , ya que esta controlaba un basto territorio no sólo en Europa sino también en América . Así pues se establecer una alianza internacional para luchar contra los Borbones . Los opositores a los Borbones eligieron al archiduque Carlos de Austria , séptimo hijo Leopond I , como candidato para ocupar el trono de España . Dentro de la Península Ibérica hubieron territorios que viendo que con los borbones y su proyecto de estado autoritario y centralista perderían muchos de sus derechos y de sus instituciones decidieron unir fuerzas con el bando austracista . Así pues el Principado de Cataluña y los reinos de Aragón y de Valencia se revelaron contra el ya coronado Felipe V y reconocieron como rey soberano a Carlos III . Mallorca , Sicilia , Cerdanya y Nápoles también se unieron a los insurrectos . Así comenzó la llamada Guerra de Sucesión .

El emperador Leopoldo I muere y Carlos se convierte en el emperador del Imperio Germánico . Los ingleses se dan cuenta que realmente ahora es igual quien gane el trono de España , porqué sea quien sea tendrá un gran poder . Es por eso que decide desentenderse del conflicto . Así que finalmente en 1713 se firma el tratado de Utrech en el que las potencias europeas reconocen a Felipe V como soberano de España a cambio de entregar diferentes territorios entre los que encontramos Menorca y Gibraltar que pesarían en manos de los ingleses . Por su parte Carlos III, ahora convertido en el emperador Carlos VI, perdió interés por ser monarca de España así que se retiró y aceptó los tratados.

Pero la guerra en la Península Ibérica no se detuvo hasta el año 1715 ya que aquellos que no querían a los Borbones al trono español decidieron continuar luchando para mantener sus derechos y su libertad , cosas que les serían robadas . Ahora, sin embargo , nos centraremos en el once de septiembre de 1714 en Barcelona. La ciudad después de sufrir un largo asedio finalmente se atacada por las tropas borbónicas . Después de una dura y larga batalla en la ciudad los 8.000 defensores catalanes ( la mayoría era milicia urbana ) fueron derrotados por los 40.000 atacantes borbónicos . Después Felipe V con su Decreto de Nueva Planta abolió las cortes y las instituciones catalanas, iniciando así una opresión social y política sin precedentes .

Así es . El once de septiembre rememora una derrota . Pero no es una festividad melancólica sino al contrario. La elección de este día como Día Nacional de Cataluña recae en la necesidad de recordar estos hechos históricos y que nunca sean olvidados. Porque Cataluña ahora está donde está por la fuerza de las armas y no por consenso político de la sus gentes . Es para recordad que siempre se debe luchar para conseguir la libertat.

Es muy recomendable pasear por toda la Ciudad de Barcelona ya que en cualquier rincón , en cualquier calle se pueden encontrar actividades tanto lúdicas como reivindicativas que pueden resultar muy interesantes . Entre uno de estos actos, por ejemplo, puede haber lo que tuve la suerte de contemplar yo. Un grupo de reconstrucción histórica vestidos con los uniformes de la Coronela (milicia urbana de Barcelona) con el “Conseller en Cap” al frente.

Creemos que no es necesario mencionar que desde aquí rechazamos cualquier acto violento o vandálico que atente contra el orden , sea de la ideología que sea.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Grup de reconstrucció històrica

Imatge

Pintura d’Antoni Estruch que representa una escena de l’onze de setembre de 1714.

Imatge

Il·lustració de l’època on es veuen les tropes que participaren al setge de Barcelona.

Imatge

Celebració actual de l’onze de setembre als carrers de Barcelona.

Publicat dins de Barcelona, Barcelona Moderna, Folklore | Deixa un comentari

Sagrada Família

Gairebé sempre quant pensem en Gaudí ens ve a la ment la Sagrada Família. Tot i que no és la única obra d’aquest meravellós arquitecte modernista a la ciutat de Barcelona, si és sens dubte la més impressionant de totes elles, tant per les dimensions com la majestuositat.

El Temple Expiatori de la Sagrada Família és una església monumental iniciada el 19 de març de 1882 a partir del projecte de l’arquitecte diocesà Francisco de Paula del Villar (1828-1901). A finals del 1883 es va encarregar a Gaudí la continuació de les obres, tasca que no va deixar fins a la seva mort, el 1926. A partir d’aleshores, diversos arquitectes han continuat l’obra seguint la idea original de Gaudí.

Gaudí des d’un inici va tenir la intenció de superar les construccions religioses d’arquitectura gòtica, aprofitant els coneixement d’aquella època i afegint nous conceptes. El resultat és increïble. Fins i tot jo que no soc un antes en arquitectura m’han vaig adonar. Et trobes al interior d’un edifici, però únicament tens aquesta sensació perquè veus el sostre. Els espais del interior son tan amplis que tens la sensació de estar en un bosc d’arbres alts. La llum ho envolta tot, però no de qualsevol manera, ja que fins l’últim raig de llum esta pensat perquè il·lumini un punt d’una forma concreta per col·laborar amb l’arquitectura i crear un ambient sense precedents. Amb el temps el sistema de la volta de les diferents naus del temple va anar evolucionant fins arribar a l’anomenada hiperbòlica que és precisament la que ha permès obtenir aquesta sensació de llibertat i espai obert al interior d’un edifici.

Realment es podrien explicar moltes coses de La Sagrada Família però crec que és molt millor que us animeu i aneu a veure-la en directe. Es un edifici ple de simbolisme i detalls. Gaudí va dissenyar pedra a pedra perquè cada un dels blocs tingués un significat a vegades a simple vista a vegades ocult. Explicaré la meva experiència.

Vaig arribar just després de dinar, serien les tres del migdia. Hi havia força cua, però era acceptable. Oblideu-vos d’anar a la Sagrada Família amb l’esperança de no trobar cua, és un somni. Sempre, aneu el dia que aneu a la hora que sigui, trobareu cua. Hi ha diferents tarifes, jo personalment vaig escollir una que per 20 euros tens entrada a la basílica, et donen una audioguia i pots pujar a les torres. Jo recomano molt aquesta tarifa sobretot per l’audioguia ja que et permet descobrir molts detalls que sense ella ens passarien desapercebuts. Per altra banda és recomanable estar atents perquè la pujada a les torres esta marcada a una hora determinada indicada al ticket d’entrada.

Un cop vaig entrar em vaig quedar estupefacte, tot plegat era un espectacle indescriptible, em vaig enamorar d’aquell lloc al moment. En un moment l’audioguia deia que Gaudí va projectar l’edifici de tal manera que la il·luminació i el joc de llums canvies segons si era de dia o de nit. Així que vaig decidir quedar-me fins que es fes fosc per tal de comprovar-ho (de fet vaig ser l’últim en sortir aquell dia). Recomano a tothom que ho faci. La veritat és que quant es fa de nit és com si et trobessis en un altre edifici, tot l’ambient canvia, però en cap moment es perd el context general, més aviat és como una metamorfosis que millora encara més l’espiritualitat del indret ja que li dona continuïtat. Jo vaig entendre “no perquè es faci de nit, la foscor guanya”.

Després vaig anar a veure el museu que hi ha allà mateix amb elements de la construcció del temple. Realment és força interessant veure les maquetes de La Sagrada Familia, sobretot per veure que els projectes inicials han anat canviant, sense perdre en cap moment l’esperit inicial, fins arribar a la solució hiperbòlica.

A mode de cloenda he de dir, que tot i que la entrada sembla cara, val la pena pagar cada un dels euros que costa. A més heu de pensar que no hi ha límit de temps per a la visita, per tant , jo recomano anar ven aviat al matí i passar-hi tot el dia. És la millor manera de veure cada uns dels recons d’aquest temple, replets de simbolisme i de petites histories. La millor forma d’entendre a Gaudí és llegir una a una cada pedra. La grandesa de la Sagrada Família no resideix en l’edifici en si, sinó en les petites parts de pedra, símbols i records que el formen.

Informació: http://www.sagradafamilia.cat/index.php

————————————————————————————————-

Casi siempre cuando pensamos en Gaudí nos viene a la mente la Sagrada Familia. Aunque no es la única obra de este maravilloso arquitecto modernista en la ciudad de Barcelona, si es sin duda la más impresionante de todas ellas, tanto por las dimensiones como la majestuosidad.

El Templo Expiatorio de la Sagrada Familia es una iglesia monumental iniciada el 19 de marzo de 1882 a partir del proyecto del arquitecto diocesano Francisco de Paula del Villar (1828 a 1901). A finales de 1883 se encargó a Gaudí la continuación de las obras, tarea que no dejó hasta su muerte, en 1926. A partir de entonces, varios arquitectos han continuado la obra siguiendo la idea original de Gaudí.

Gaudí desde un inicio tuvo la intención de superar las construcciones religiosas de arquitectura gótica, aprovechando los conocimientos de aquella época y añadiendo nuevos conceptos. El resultado es increíble. Incluso yo que no soy un entendido en arquitectura me di cuenta. Te encuentras en interior de un edificio, pero únicamente tienes esa sensación porque ves el techo. Los espacios del interior son tan amplios que tienes la sensación de estar en un bosque de árboles altos. La luz lo envuelve todo, pero no de cualquier manera, ya que hasta el último rayo de luz está pensado para que ilumine un punto de una forma concreta para colaborar con la arquitectura y crear un ambiente sin precedentes. Con el tiempo el sistema de la vuelta de las distintas naves del templo fue evolucionando hasta llegar a la llamada hiperbólica que es precisamente la que ha permitido obtener esta sensación de libertad y espacio abierto al interior de un edificio.

Realmente se podrían explicar muchas cosas de La Sagrada Familia pero creo que es mucho mejor que os animéis y vaya a verla en directo. Es un edificio lleno de simbolismo y detalles. Gaudí diseñó piedra a piedra para que cada uno de los bloques tuviera un significado a veces a simple vista a veces oculto. Contaré mi experiencia.

Llegué justo después de comer, serían las tres del mediodía. Había bastante cola, pero era aceptable. Olvídaros de ir a la Sagrada Familia con la esperanza de no encontrar cola, es un sueño. Siempre, vaya el día que vaya a la hora que sea, encontrará cola. Hay diferentes tarifas, yo personalmente escogí una que por 20 euros tienes entrada a la basílica, te dan una audioguía y puedes subir a las torres. Yo recomiendo mucho esta tarifa sobre todo por la audioguía ya que te permite descubrir muchos detalles que sin ella nos pasarían desapercibidos. Por otra parte es recomendable estar atentos porque la subida a las torres está marcada a una hora determinada indicada en el ticket de entrada.

Una vez entré me quedé estupefacto, todo era un espectáculo indescriptible, me enamoré de ese lugar al momento. En un momento la audioguía decía que Gaudí proyectó el edificio de tal manera que la iluminación y el juego de luces cambiara según si era de día o de noche. Así que decidí quedarme hasta que oscureciera para comprobarlo (de hecho fui el último en salir ese día). Recomiendo a todo el mundo que lo haga. La verdad es que cuando se hace de noche es como si te encontraras en otro edificio, todo el ambiente cambia, pero en ningún momento se pierde el contexto general, más bien es como una metamorfosis que mejora aún más la espiritualidad del lugar ya que le da continuidad. Yo entendí “no porque se haga de noche, la oscuridad gana”.

Después fui a ver el museo que hay allí mismo con elementos de la construcción del templo. Realmente es muy interesante ver las maquetas de La Sagrada Familia, sobre todo para ver que los proyectos iniciales han ido cambiando, sin perder en ningún momento el espíritu inicial, hasta llegar a la solución hiperbólica.

A modo de conclusión debo decir, que aunque la entrada parece cara, vale la pena pagar cada uno de los euros que cuesta. Además debe pensar que no hay límite de tiempo para la visita, por lo tanto, yo recomiendo ir muy pronto por la mañana y pasar todo el día. Es la mejor manera de ver cada uno de los rincones de este templo, repletos de simbolismo y de pequeñas historias. La mejor forma de entender a Gaudí es leer una a una cada piedra. La grandeza de la Sagrada Familia no reside en el edificio en sí, sino en las pequeñas partes de piedra, símbolos y recuerdos que la forman.

Información técnica: http://www.sagradafamilia.cat/index.php

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Publicat dins de Barcelona, Barcelona Modernista | 2 comentaris

Els 4 Gats

Es tracta d’un bar restaurant situat al Carrer Montsió nº3 des del 12 de juny de l’any 1897. Pere Romeu el va fundar amb l’intenció de crear un lloc semblant al emblemàtic Le Chat Noir de Paris. Recolzat per alguns amics, entre d’altres  Ramon Casas i Santiago Rusiñol, el seu projecte va veure la llum. El lloc escollit pel seu emplaçament és un edifici projectat per l’arquitecte Puig i Cadafalch. És doncs arquitectònicament un edifici digne de menció i que en cas d’estar realitzant una ruta per la Barcelona modernista és un bon lloc per aturar-nos.

Ràpidament fou un centre important entre els intel·lectuals barcelonins de la Barcelona modernista. Però també era un lloc important i de pas obligat per a intel·lectuals d’arreu del món, seria interminable la llista del gent rellevant que hi era assídua. Era un lloc conegut per les seves llargues tertúlies, un lloc d’intercanvi i transmissió de coneixements i de recepció de noticies d’arreu del món

Tal com es diu a la web del local “… L’any 1899, amb 17 anys, Pablo Ruiz Picasso va començar a freqüentar el local i va realitzar la seva primera exposició a la sala gran. També va fer el cartell que es va utilitzar com a portada del menú de la casa. Pel local també van passar músics com Isaac Albéniz i els seus amics Enric Granados i Lluís Millet, arquitectes com  Gaudí  i dibuixants com Ricard Opisso …”.

Quant vaig entrar en el local vaig ser posseït per l’esperit bohemi que des del primer moment va imbuir aquest espai. Era com si el temps s’hagués aturat en algun moment d’inicis del segle XX. Les parets decorades amb caricatures, il·lustracions i fotografies dels que temps enrere passaven hores i hores xerrant em feia somniar que jo també era part, i de fet hi participava, de la idea  que va fer crear aquest local a Pere Romeu.

El tracte rebut fou molt professional i correcte però molt poc proper i potser una mica distant, pel meu gust. Els preus son una mica alts però totalment en consonància amb els preus generals de la zona. Ofereix una carta de qualitat amb plats i productes força variats.

Si algú em pregunta si tornaré, sens dubte la meva resposta será afirmativa.

——————————————————————————————————-

Se trata de un bar restaurante situado en la Calle Montsió nº3 desde el 12 de junio del año 1897. Pere Romeu lo fundó con la intención crear un lugar parecido al emblemático Le Chat Noir de Paris. Apoyado por sus amigos, entre otros Ramón Casas y Santiago Rusiñol, su proyecto vio la luz, El lugar escogido para su ubicación es un edificio proyectado por el arquitecto Puig i Cadafalch. Es pues arquitectónicamente un edifico digno de mención y en caso que estar realizando una ruta por la Barcelona modernista es un buen lugar para pararnos.

Rápidamente se convirtió en un centro importante para los intelectuales barceloneses de la Barcelona modernista. Pero también era un lugar importante y de paso obligado para intelectuales de todo el mundo, sería interminable la lista de gente relevante que era asidua. Era un lugar conocido por sus largas tertulias, un lugar de intercambio y transmisión de conocimientos y de recepción de noticias de cualquier lugar del mundo.

Tal y como dice la web del local “… El año 1899, con 17 años, Pablo Ruiz Picasso empezó a frecuentar el local y realizó su primera exposición en la gran sala. También hizo el cartel que se utilizó como portada del menú de la casa. Por el local también pasaron músicos como Isaac Albéniz y sus amigos Enric Granados i Lluís Millet, arquitectos como Gaudí i dibujantes como Ricard Opisso…”.

Cuando entré en el local me poseyó el espíritu bohemio que desde el primer momento imbuyó este espacio. Era como si el tiempo se hubiera parado en algún momento de inicios del siglo XX. Las paredes decoradas con caricaturas, ilustraciones y fotografías de los que tiempo atrás pasaban horas y horas conversando, me hizo soñar que yo también era parte, y de hecho participaba, de la idea que hizo crear este local a Pere Romeu.

El trato recibido fue muy profesional y correcto pero poco personal y tal vez un poco distante para mi gusto. Los precios son un poco altos, pero totalmente acordes con los precios generales de la zona. Ofrece una carta de calidad con platos y productos variados

Si alguien me pregunta si volveré, sin duda alguna mi respuesta será afirmativa.

Imatge

Porta d’entrada amb una arcada apuntada

Imatge

Façana de l’edifici projectat per Puig i Cadafalch clarament d’estil neogòtic.

Imatge

Cartell d’entrada del local fet amb un forjat d’estil modernista que forma un drac.

Imatge

Replica del quadre de Ramón Casas on ell mateix viatge amb Pere Romeu en bicicleta.

Imatge

Imatge de la web http://4gats.com/

Imatge

Imatge de la web http://4gats.com/

Publicat dins de Barcelona, Barcelona Modernista | 1 comentari